Emma

De entre todas mis obras favoritas, Lolita es sin duda una gran inspiración para mi. El adentrarse en la mente de un perturbado, ya sea un pedófilo, un violador o cualquier persona que reciba placer con aquello que resulta repulsivo al resto de personas, me parece un proceso realmente duro y que a la vez hace cuestionarme muchos aspectos de la mente humana. Aquí os dejo con Emma, un relato en catalán que escribí hará un tiempo y tenía olvidado entre los archivos de mi ordenador.

No és l'innocent aquell que, havent ensumat la dolça aroma del pecat, rebutja aquell beuratge carmesí i espès per romandre en el seu estat sobri? Em declaro, per tant, incapaç d’assenyalar cap ésser viu a la faç de la terra lliure de culpa. Homes i dones, mereixedors de càstig diví, caminen mecànics en un flux etern, omplen carrers i places, com milers de formigues en època estival. Per què els seus dits m’assenyalen només a mi? Cobreixen els seus rostres amb màscares de candor, creient que d’aquesta manera eviten embrutar-se les mans. Maleïts insensats! Mentrestant, jo observo l’escena amb total indiferència. És probable que la meva sigui la màscara més gruixuda, o fins i tot la més llampant de totes. Tot i així, no perdo la claredat pròpia de mi mateix. Se identificar i analitzar detalladament cada fragment de foscor dins meu. Puc evocar moments en què la còlera va convertir-me en una criatura febril, o en què la luxúria va ultrapassar els límits de la meva consciència. Els altres es troben lluny d’assolir l’omnisciència necessària per conèixer-se ells mateixos

No t’equivoquis, estimat lector, tot i que el que aquí descric podria recordar el narcisisme, lluny em trobo d'estimar-me fins a tal punt. Si bé és cert que veig les meves virtuts, també em reconec els defectes. Soc fred i m’acosto perillosament al cinisme ─motiu pel qual la moralitat de l’home mortal em resulta tant incerta─. Les meves dents són tortes i la meva veu ronca.

El cel és d’un to rosat, amb remolins ocre i núvols flonjos i aplanats. El sol emprèn un viatge cap a l’oest, i deixa darrere seu un camí de llàgrimes daurades. És perd a poc a poc en la línia de l’horitzó, límit imprecís i feréstec. El vernís del banc carrisqueja en contacte amb els meus texans massa gruixuts per a la calor d’estiu. Els arbres i matolls, en el seu punt òptim de feracitat, floreixen plens de vida, i volen entre el seu fullatge petites abelles ansioses. L’herba s’allarga dos metres davant meu, i es transforma sobtadament en un terra d’asfalt que perd el seu ardor amb el pas de les hores. És l’antítesi en el seu estat pur. Més enllà, veig el meu reflex al vidre d’un aparador; els braços prims, els rinxols descarats i la barba incipient. Em miro els palmells de les mans. Sota les ungles s’acumula un residu de sang seca. Miro d’eliminar-ho amb l’ajuda de les ungles de l’altra mà. Un senyor encorbat, amb un llençol rebregat per pell, camina amb passes curtes i m’escodrinya recelós. No ha vist mai vostè cap home afligit amb certs aires de poeta melancòlic? M’afanyo a redreçar-me i el saludo amb una capcinada. Això fa que se senti satisfet i continua la seva marxa. Endreço ràpidament tots els papers i agafo els llapis de mina HB i 2B, la goma d’esborrar i el bloc d’esbós. Sobre un dels folis jeu una dona despullada, l’Emma, amb un mig somriure distintiu. Observa l’espectador completament apàtica, com si es trobes a milers d’anys llum. Provoca en mi una flamarada que sorgeix del centre del meu pit i creix fins a la punta de totes les meves extremitats. Em veig forçat a descriure-la, la meva nimfa d'aigües clares. Soc capaç d’observar-la lúcidament com l’últim cop que la vaig sentir. Si alço el braç encara puc acariciar la seva pell de tacte perlat. Amb aquest gest, ella es ruboritza. Les seves galtes són com préssecs vellutats i madurs. Les beso i hi faig una petita queixalada. Bat les pestanyes i obre els ulls de color de mel. Un floc de cabells cobreix la part esquerra del seu front. L’aparta amb un gest veloç i el col·loca darrere l’orella. La cabellera l’envolta, tòrrida i roja. És una bellesa eterna que enyoro intensament.

El dia que la vaig veure per primer cop era semblant al d’avui. Si ho recordo bé, va ser el juliol de fa tres anys. Ella caminava com un cervatell esvelt. Els seus gestos amagaven una certa puerilitat. Jo embevia cada passa seva, cada moviment. Allà per on passava l’aire s’endolcia. Portava uns petits pantalonets curts texans que només cobrien una part ínfima del seu cos. Em trobava completament embadalit per les seves cames despullades, cobertes per un borrissol clar. La seva brusa d’un groc pàl·lid onejava subtilment i deixava entreveure la silueta del seu tors. Vaig pensar d’acostar-m’hi, però hauria estat massa imprudent arriscar-me que fugís de les meves urpes àvides. Em vaig situar a una certa distància i la vaig observar com si fos un ocell lliscant sobre les branques més altes d’algun roure. El que va passar aleshores, però, encara avui em resulta un misteri. Va ser ella ─gata sinuosa i ferotge─ qui, després de girar-se a la recerca d’algun home considerat que estigués disposat a socórrer-la, se’m va acostar. Em va allargar un paper rebregat amb una adreça escrita a sobre.

─Estic una mica perduda. Sabria dir-me com arribar fins a aquí? ─aquella veu gràcil, amb una cadència etèria!

─És l’Hotel Caravelle? ─li vaig preguntar.

─Sí, és a prop?

─A uns vint minuts a peu ─vaig dubtar un segon abans de continuar─: però pots agafar un autobús aquí mateix i hi seràs en menys de deu minuts. Jo mateix l’he d’agafar ara.

Va creuar els pocs centímetres que separaven els nostres cossos i es va arrambar a la meva espatlla. La simplicitat del seu ésser, la seva puresa!

─Doncs vinc amb tu.

Va ser un trajecte plàcid, blau cel i perfumat amb lavanda. Ella venia del nord ─regne de deesses pèl-rojes, amants tendres i sensuals─ i mirava d’allunyar-se el màxim possible dels seus pares, massa autoritaris. Havia deixat la carrera a mitges i fugia cap a un món desconegut. Només coneixia el cosí d’un amic de la universitat, que havia accedit a trobar-li feina amb la intenció, probablement, de rebre a canvi una mica de contacte físic. L’Emma, però, estava segura que l’home deixaria d’insistir-hi quan s’adonés de les seves respostes fredes i del seu comportament distant. Recordo pensar que amb mi no ho era gens, de distant. Somies en estar a prop meu tant com jo de tu? És ben cert que semblava gaudir de la meva companyia, i reia efusivament amb cada comentari meu. Tot i així, vaig preferir no fer-me il·lusions. Semblava massa bo per ser cert.

Es despertava cada dia cap a les dotze, àvida dormilega. Treballava en un restaurant del centre i en el torn de nit. No cobrava gaire, però va aconseguir llogar un apartament en un edifici aïllat i decadent. Gairebé tots els dies els passava a casa meva. M’encantava que aquells racons on ella havia estat s’impregnessin del seu perfum. Essència d’Emma, amb notes de gessamí i un toc de vainilla. Embriaga’m un últim cop amb la teva aroma, estimada meva. Emma. Un mot circular, suau com la carícia d’una ploma. Una veu el repeteix eternament al fons més obscur de mi. Omple les meves entranyes d’un verí superb.

Una lluïssor suau acompanya l’oneig de l’aigua. A uns pams de la superfície s’acumula una capa gruixuda de monedes de cinc cèntims rovellades. Al cantó oposat de la font, dos nens d’uns sis anys juguen amb la sorra molla. Se m’acosta una dona d’uns cinquanta anys. Senyora invasiva, permeti’m un moment de solitud, no m’arrabassi aquesta serenitat que omple els meus pulmons i ressegueix les meves parpelles!

─Bon tarda. Potser el molesto?

Sí, menopàusica amargada, vostè em molesta, el seu al·lè agre em molesta, la seva veu em molesta, els copets descompassats dels seus peus sobre la grava em molesten.

─No. Bona tarda.

─Fa un bon dia, no li sembla? ─continua ella.

─Sí, fa un bon dia.

Assenyala un dels nens i creua els braços.

─És el meu nebot. La meva germana el va tenir molt jove, i sempre estic cuidant el nen. És un bon nano, molt educat.

Afirmació qüestionable, penso jo. Com poden ser considerats com a “educats” els comportaments asfixiants i repulsius d’un nen a qui li moqueja el nas? Petita rata sense cua.

─És ben bufó ─contesto.

─Em dic Agnès. I vostè…

─Bernard. Encantat.

La dona es gira lleugerament. Ulls tèrbols, no em recrimineu d’aquesta manera! No tracteu de desxifrar els meus pensaments efímers.

─Es troba bé? ─em pregunta.

Sospita del Bernard? Creu que amaga una angoixa ascendent al fons del seu pit? Dubta del seu assossec? Potser alguna taca m’ha passat impercebuda. Em retorço les mans.

─Estic bé ─sono sec i tallant─, no em passa res.

─Està segur?

─Sí.

─Escolti, em sap greu atabalar-lo.

Em sento cridar a mi mateix:

─He dit que estic bé.

L’Agnès es disculpa atònita i retrocedeix. Fuig del dement, Agnès. Emporta’t el nen, no fos cas que el pobre desgraciat tingués un atac de còlera.

L’Emma llegia asseguda a la taula del menjador. La pila de roba creixia a un racó, coronada per un mitjó verd ─la parella del qual s’havia extraviat─. Em va dirigir una mirada indolent i va continuar amb la lectura.

─Avui t’has llevat més aviat.

Dos quarts de nou. La princesa perdia la son. Em va respondre encongint-se d’espatlles. No em torturis d’aquesta manera, amb aquesta impassibilitat! Em vaig acostar a ella i vaig acariciar la línia fina i ossuda de la clavícula. Ella es va desfer de mi amb un gest desdenyós.

─Que passa alguna cosa?

M'assenyalà amb el cap una maleta negra de xarol.

─Marxo.

Emma a la fuga. No em traeixis. Vas prendre de mi l’amor més servil, i a canvi m’abandones. Les paraules desapareixien per complet de mi, juntament amb qualsevol altra mena de coneixement. Era un nounat arrugat com una pansa, amb la pell rosada i ells ulls tancats amb fermesa. La necessitava a ella per guarir-me. Només vaig saber xisclar. Sons tenyits d’amargor i de desconsol. Aquest és el suplici més gran de tots! No em deixis, Emma.

─Ho sento ─continuà ella.

La seva veu tremolava. En posar-se dreta les cames van cedir lleugerament sota el seu pes. Mirava només a terra. Vaig agafar el seu braç amb força.

─Deixa’m anar.

Jo em vaig mantenir inalterable.

─Bernard, m’asfixies. Estic farta d’això.

Plorava. Jo, embogit per la misèria, o ella, desgraciada llibertina? Ploràvem els dos. Si et fa mal deixar-me, per què ho fas? Vaig tractar de formular alguna oració amb sentit. Difícil tasca quan la ment es troba coberta per una boirina de tristor.

─No pots marxar.

─Deixa’m anar i en podrem parlar amb més tranquil·litat.

El meu puny seguia envoltant la seva carn . Va aconseguir escapar-se i va agafar la maleta.

─Berdard, comportem-nos com a adults. Si no surto ara perderé l'avió.

La meva Emma solcant el cel i perdent-se en un mon llunyà a milers de quilòmetres.

─Tu no agafaràs cap avió.

Ella em va contestar, però jo ja no l’escoltava. La tenia ben subjecta pel coll. Es retorçava com un conill acovardit. Em va clavar una puntada de peu a la tíbia. Criatura salvatge, tractes de ferir-me? Jo vaig respondre clavant-li un cop de puny a la cara. Va caure a terra. La sang pertorbava la seva imatge angelical. El liquid espès sorgia dels seus cabells ─tot del mateix color─ i queia en forma de fil fins a la punta del nas. Que bonic és el teu silenci. Quanta bellesa amaga aquesta esquerda al teu centre més ardent.

El cel s’ennegreix i les llargues ombres de fanals i arbres es tornen cada cop menys definides. Trenta-sis hores fa des que la teva ombra va desaparèixer del tot. Potser és millor així, no creus? Estimant-nos sigilosament. Accelero el pas amb la carpeta de dibuix i la resta de materials sota el braç i escolto el cant desafinat de la cigala. Bonica cançó de bressol per als morts oblidats. Tu, en canvi, sempre seràs recordada.