• Com va ser la teva infantesa a Tarragona?

 

Vaig creixer envoltada de dones. El meu pare va morir quan jo era petita i al mas de Tarragona on viviem erem nomes ma mare i totes les germanes. El meu pare havia estudiat medicina i després d’anys de treballar com a metge va invertir els diners en comprar el mas. La meva família mai havia tingut problemes de diners. Teniem molts estalvis de quan el meu pare encara era viu. Jo recordo haver patit molt quan el meu pare va morir, però a poc a poc vam anar prenent unes noves dinàmiques dins de la família; tot s’arregla. 

 

• Quina era la teva relació amb les teves gemanes?

 

Entre totes ens vam donar el suport que ens va caldre per afrontar les situaciones complicades que vam viure. Teniem una bona relació, tot i que la Maria Nuria, la més petita de les germanes, va ser una nena amb una salut delicada; recordo sentir de petita que potser ma mare se l’estimava més a ella que jo, i durant un breu període de la meva infància em vaig sentir un pel sola i això va fer que desenvolupés uns forts gelos cap a ella, ja que només ens portàvem un any de diferència i jo també era molt petita i volia l’atenció de ma mare. Ara, però, veient-ho amb perspectiva entenc les dificultats i l'estrès pel que va haver de passar amb ma mare.

 

• Com acostumàveu a passar l’estona?

 

Viviem a un mas a Tarragona, i tenint tantes germanes hi havien un munt de possibilitats de jugar i gaudir de la natura! Jugàvem un munt amb nines de drap o a mares i fills; tots els jocs típicament considerats com a “femenins”. 

 

• Com va ser créixer envoltada de dones?

 

Vaig trobar molt a faltar el meu pare, però estar envoltada de dones va suposar que tots aquells masclismes propis de l'època no els visques amb tal intensitat, tot i que els vaig viure amb molta força igualment.

 

• Te’n recordes d’on erets i què feies quan va esclatar la guerra?

 

Recordo ser a casa, a punt de sopar i després de banyar-me, encara ficada en el barnús i escoltant la radio amb la meva família.

 

• Quin va ser el primer resultat de la guerra que et va afectar directament i del que vas ser conscient?

 

El primer que recordo va ser la falta de menjar; ja des d’avans, amb les cartilles de racionament, el menjar no era abundant, però un cop va esclatar la guerra això es va notar molt més.

 

• Com era viure la guerra sent tan petita?

 

Va ser molt confús, i jo vaig viure una situació molt particular. Com que viviem en un mas molt espaiós i aïllat en un lloc en concret en el que es podia tenir un cert control dels pobles propers, un grup de militars franquistes s’hi van instal·lar i vam haver de conviure amb ells durant gran part de la guerra. Ens vam haver d’instal·lar totes en una mateixa habitació. A més a més, com que els militars rebèls estaven vivint al mas, els atacs dels rojos anàven dirigits sovint cap a nosaltres. Vaig creixer envoltada d’això, i a poc a poc vaig poder formar una idea del que passava amb les limitaciones de ser una nena tant petita i amb una capacitat de comprensió limitada. 

 

• Vas saber des d’un principi la magnitud del que estava passant?

 

En un principi no, però no vaig tardar en adonar-me’n.

 

• Recordes alguna escena que et marques molt?

 

Recordo molt fortament quan van matar el capellà del poble. La meva família era cristiana i de dretes, i per tant això va ser un cop molt fort per a nosaltres. El cura era un home que coneixiem d’aprop; cada diumenge anàvem a la seva misa com a bons cristians.

 

• A Tarragona quina violència va ser més palpable, la del bàndol franquista o del republicà?

 

Per a mi es difícil respondre aquesta pregunta de manera objectiva ja que, tal i com he nit, al mas rebiem atacs constants del bàndol republicà i això és el que vam viure la meva família i jo. 

 

• De quin bàndol era la teva família?

 

Erem del bàndol rebel.

 

• Vau patir alguna mena de repressió per la vostre ideologia política?

 

Mai podies confiar en res ni ningú, potser algú s’enterava del bàndol en el que estaves i això tenia forta repercusions ja fos en tu o en algú que estimes. Tothom va patir, tingues la ideologia que tingués, ningú se’n va lliurar d’això.

 

• Coneixies cap persona propera que morís víctima de la guerra?

 

Oi tant! D’homes en coneixia un munt; amics de la meva família, coneguts o amics del poble… Capellans i sacerdots tal i com he dit abans… Moltes famílies van morir de gana, o assassinats pel bàndol que defenien.

 

• La teva relació amb la família va canviar durant el conflicte?

 

Tot i que ens vam ajudar molt entre totes, la convivència ja de per si es complicada, i més encara en situacions de crisi. Van haver moltes baralles entre nosaltres, esclar; pensa lo irritable que fa estar a una persona situacions així de dures. 

 

• Quan vas saber que s’havien acabat els malviures propis de la guerra?

 

Aquesta pregunta és difícil de respondre. No erem una família proletària i a més a més defensàvem el bàndol rebèl, i per tant la postguerra no va ser tant dura. Tot i així els malviures van durar un bon temps, tot i que un cop va acabar la guerra, sent jo tant jove i ingènua, vaig pensar que inmediatament deixariem de patir per diners.

 

• Quan de temps va tardar el teu entorn en poder continuar la vida amb normalitat?

De nou no et puc dir una xifra exacta. Tot depenia de la situació econòmica de la persona abans de la guerra, de la seva ideologia política, de com de bé s’adaptaren al règim…

 

• La teva família estava a favor del règim franquista?

 

Tothom ho estava! O almenys això mostraven obertament. Gairebé ningú s’atrevia a declarar-se obertament com a republicà, només algun boig suïcida. Nosatres s’ha de dir, però, que ja erem de dretes des d’abans, però tot o així creixent en aquelles condicions és dificil assenyalar fins a quin punt hi estava a favor o estava fortament adoctrinada. 

 

• Com creus que hagués sigut la teva vida si no haguessis viscut aquest període històric?

 

Molt més tranquila, s’ha de dir, segurament amb moltes més alegries que desgràcies, tot i que més endavant vaig aconseguir trobar la pau, però aquestes coses et marquen per sempre. S’ha de dir que vaig aprendre molt, i que si no ho hagués viscut seria una persona molt diferent.

• Fins a quin punt vas notar la repressió dirigida particularment als catalans?

 

Vaig passar gran part de la meva infantesa sense parlar català! I sort que no ho vaig fer o ara no sé ni si seguiria viva… Va ser molt dur.

 

• Què vas sentir en morir Franco?

 

Francament vaig estar trista, vaig plorar i tot! M’ho havien ficat al cap fins la mèdula. Ara ja no sento el mateix, és evident, però en aquell moment estava molt influenciada pel meu voltant, i això és inevitable. 

 

• En quin moment es va començar a notar que oficialment havia caigut el règim franquista?

 

Va ser com si de cop se’ns traies un pes de sobre. Hi havia tantes coses que havia acceptat com a normals, i la mort de Franco va ser un cop de realitat. A poc a poc les llibertats van anar creixen, la por a que et delatessin va disminuïr i un dia per l’altre mires al teu voltant i sembla que mai hagues passat!