Judici

Les quatre pareds al meu voltant són d’un color pàlid. M’agradaria camuflar-me en elles i desapareixer. Sóc la única nena en una sala plena d’adults ben arreglats, i jo, de peu i intentant amagar un lleuger temblor, responc les seves preguntes. Hi ha un petit públic, i em sembla completament absurd. A cas és això una maleïda pel·lícula? Soc una distracció per passar les hores mortes? “Amb quin puny va ser?”, em pregunten, i no sé què respondre. El fiscal, llavors, s’enfada, i respon amb un crit que és completament indecent preguntar-li això a una nena. Després em deixen sortir, i ma mare m’abraça i se m'emporta a prendre un Cacaolat per oblidar el mal tràngol.