La noia Louis Vuiton

Territori hostil. Mirades fredes. Aquí a tothom sembla que li fagi fàstic. El sentiment es reciproc, s’ha de dir. Entro a l’aula mirant el terre, no fos cas que la meva mirada es creues amb la d’algú. Intento passar desapercebuda, però sé que és impossible. Tothom m’observa, cada passa, cada gest, tot. I jo em penso massa el que faig, perque tot i que tracti d’ignorar el que ells pensen em fan massa por. Son molts, i jo estic sola, i soc només una nena, i fins fa res tot eren jocs i gracietes. Però sembla que això s’ha acabat. “Ets una puta”. Em giro i ella em fa un mig somriure provocador. Vol que salti, però sap que no puc saltar, ells són molts i jo no tinc ningú. Malida noia Louis Vuiton, tu em fas més fàstic que res en aquest món, i a l’hora tot el mal dins teu em va sentir impotent.