Beatriz

Fa un parell de dies que sóc a casa dels avis; no mentiré, em sento molt a gust en aquesta casa, em mimen tot el dia i em donen menjar molt bo, però enyoro a la mama. Truquen, i el timbre del telèfon sona un, dos, tres cops… abans de que la meva tieta respongui amb un “digui”. Sento que parlen, no sé ben bé de què, només se que seguidament em fan baixar al portal on el meu pare m’espera amb el cotxe. Condueix fins arribar a l’hospital, i després d’un trajecte per mil i un passadissos blancs que sembla interminable arribo a la sala on m’espera ma mare amb la meva germana recen nascuda; entro petita i dubtosa, amb una esgarrapada de la Sucre, la gossa de la meva àvia, que m’atravesa la galta dreta sencera. Ma mare em rep amb un somriure enorme, i sobre el seu pit jeu feta una bola rosada i calva, la meva germana Beatriz.