Òstia Consacrata

És diumenge, i asseguda en un petit banc de fusta al costat de ma mare i els meus avis jugo amb la meva faldilla platejada. La roba que porto es incomode, com de nina bonica i perfecte. Miro el sostre; és alt, i completament decorat amb mil i un colors i molts detalls daurats i brillants. Un munt d’estímuls m’envolten, i no sé ben bé com procesar-ho tot. La gent, ridículament emocionada i arreglada, les seves veus parlant al uníson, els milers de centímetres recoverts de decoracions, les creus… No m’agraden gens les creus! Jesús penja d’elles en una posició antinatural i angoixant que només fa que recordar- me gens anar a l’església. Avui és un “dia especial”, però, la meva germana fa la seva primera comunió. Recordo haver estat en la mateixa situació que ella en aquest mateix instant, però sembla una realitat molt llunyana. Tanta celebració en fa mandra. El meu passat com a creient, que es limita al breu període de temps en el que la petita Carolina era capaç de funcionar independentment de sa mare però no pas de raonar al marge d’allò que l’envoltava, el veig cada cop més irreal. Em giro, i veig una llàgrima que cau de l’ull del meu avi avall; mira a la seva neta, la meva germana, i ja no veu una criatura. Se m’omple el cor de tendresa.